ESPLUGUES decideix

TOTS ELS POBLES TENEN DRET A L'AUTODETERMINACIÓ.
EN VIRTUT D'AQUEST DRET DETERMINEN LLIUREMENT EL SEU ESTATUT POLÍTIC
(Pacte internacional dels drets civils i polítics. Ratificat per l'Estat espanyol el 27 de juliol de 1977)

ESPLUGUES DE LLOBREGAT espluguesdecideix@gmail.com

COL·LABORA-HI!

Per participar i col·laborar amb Esplugues decideix, no cal ser ni catalanista, ni autonomista, ni federalista, ni independentista; només cal ser demòcrata.

dilluns, 7 de juny de 2010

"CATALUÑA-ESPANYA" MATERIAL DE DEBAT PER A LA CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA (Dídac López)


Un nou article en el bloc d'en Dídac López:

L’Avenç ha acollit avui una projecció de «Cataluña-Espanya», documentari d’Isona Passola que presenta un recull d’opinions del món acadèmic al voltant de les relacions entre Catalunya i Espanya. La projecció i el debat posterior s’emmarquen en la campanya del referèndum sobre la independència, que el 20 de juny arriba a Esplugues de Llobregat.

Davant del referèndum, hi ha la possibilitat d’emetre un vot afirmatiu, un vot negatiu o un vot en blanc. «Cataluña-Espanya» es va fer en un moment on no es contemplava aquest referèndum més que com una possibilitat llunyana. Certament, ara, tampoc no és que el referèndum tingui més validesa que la de registrar el suport qualitatiu i quantitatiu al dret d’autodeterminació. Però, en tot cas, el documentari mostra un seguit d’opinions que van més enllà de les tres possibilitats esmentades. En primer lloc, el documentari dóna veu no únicament al subjecte d’autodeterminació (Catalunya) sinó també als «altres».

Passola, però, defuig de les estridències que tan sovint es fan passar per «debats». Les successives intervencions es fan amb convicció i sentiment, amb arguments racionals i amb falàcies lògiques, amb honestedat o no, però sempre des d’un mínims de civilitat. Passola, però, es queixa de no haver trobat per al seu documentari unes intervencions que justifiquessin un sí raonat a la inclusió de Catalunya en l’estat espanyol. Les intervencions que més s’hi apropen, la de l’Institut Catalunya Futur (proper a la FAES i al PP), són també banyades d’una inèrcia argumental. Val a dir que Passola també reconeix que les millors argumentacions en pro de la independència no les fan els «independentistes clàssics» sinó, tot sovint, persones que provenen dels rengles espanyolistes (o iberistes).

Sorprèn, doncs, la riquesa d’arguments que empren algunes persones que s’apropen a les parades de vot anticipat: identitat (catalana o espanyola), arguments econòmics (que emprenen, com a punt de partida, tal o tal unitat territorial), polítics, etc. Aquesta riquesa contrasta, de vegades, amb l’immobilisme argumental de no pocs dels entrevistats per Passola.

Sigui com sigui, «Cataluña-Espanya» és un recull excel·lent de diverses posicions qualitatives al voltant d’aquest debat «nacionalitari», tal com es presenta en la realitat contemporània. Passola en fa un bon resum quan assenyala que la majoria dels que intervenen, siguin d’un parer o d’un altre, reconeixen que la voluntat majoritària dels habitats d’un territori és la que decideix, en darrer terme, la seva adscripció estatal. Hi ha excepcions, és clar, com qui demana una majoria qualificada del 80% per la «independència», o qui afirma que ningú no decideix a quin estat pertany. La mixtificació de la fórmula «estat», doncs, encara pesa. Sala-Martí, en un dels talls (pres d’un programa televisiu), expressa el seu estupor pel fet que, en un món on totes les decisions polítiques es consideren que s’haurien de basar idealment en la democràcia majoritària, siguin precisament les fronteres estatals les excloses d’aquesta lògica.