ESPLUGUES decideix

TOTS ELS POBLES TENEN DRET A L'AUTODETERMINACIÓ.
EN VIRTUT D'AQUEST DRET DETERMINEN LLIUREMENT EL SEU ESTATUT POLÍTIC
(Pacte internacional dels drets civils i polítics. Ratificat per l'Estat espanyol el 27 de juliol de 1977)

ESPLUGUES DE LLOBREGAT espluguesdecideix@gmail.com

COL·LABORA-HI!

Per participar i col·laborar amb Esplugues decideix, no cal ser ni catalanista, ni autonomista, ni federalista, ni independentista; només cal ser demòcrata.

dimecres, 2 de juny del 2010

DEBAT SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA A L'AA. VV. DE CAN CLOTA (Dídac López)

Dídac López, en el seu bloc, ha fet un mot bon resum del debat Independència...sí o no? que va tenir lloc a l'AA. VV. de Can Clota-Can Cervera el passat dimarts 1 de juny.



Si el passat divendres era al Centre Molí-Cadí de Can Vidalet on es debatia el rol dels ‘nous catalans’ en l’exercici del dret d’autodeterminació nacional, ahir a l’Associació de Veïns de Can Clota-Can Cervera es contrastaven dues posicions. D’una banda, la de Santi Campo, professor d’institut, que qüestiona la via de la independència. I de l’altra, la de Carme Porta, alt càrrec de l’administració autonòmica, que la propugna.
 
Més enllà del debat de ‘pros i contres’, l’acte també va servir per presentar a Can Clota la consulta sobre la independència de la nació catalana, organitzada al nostre municipi per Esplugues Decideix. Roger Recasens, que va presentar el debat, remarcà que, més enllà de la qüestió concreta consulta, la iniciativa és una forma de participació i organització ciutadana, i una forma de democràcia directa.

Pel que fa al debat, Campo i Porta parteixen d’una posició comuna: l’assumpció del dret d’autodeterminació de Catalunya. I això els porta a rebutjar conjuntament els elements de ‘nacionalisme espanyol’ que neguen aquest dret. Tant Campo com Porta, en les seves intervencions, han partit de la realitat present, tot defugint apriorismes. No es tracta, doncs, de contrastar en la teoria una Catalunya independent amb una Espanya (con)federal. Només de passada, Campo ha recordat que, a casa nostra, conviuen diferents adscripcions nacionals. I, també només de passada, Campo ha demanat a Porta com definia Espanya (implícitament, si com a sinònim dels països peninsular de llengua castellana o bé com a definició comuna de tota la Península Ibèrica). Similarment, Porta només en un parell d’ocasions ha parlat d’identitat.

D’aquesta manera, el debat ha girat al voltant de les ‘raons de la independència’. A grans trets, Porta ha assenyalat la manca de respecte de l’estat espanyol envers la voluntat del poble català, l’espoliació fiscal, els problemes de projecció internacional del poble català, i tot el que se’n deriva socialment i econòmica. Campo ha matisat, en menor o major grau, tots aquests aspectes. Així doncs, Campo alerta contra la concepció d’Espanya com un bloc identificat amb el nacionalisme o centralisme espanyol extrem. I davant de l’espoliació fiscal, que Campo troba també injustificable, recorda el fet que el desenvolupament industrial de Catalunya es va fer damunt del mercat espanyol. Porta ha admès, en part, aquesta idea, però l’ha contestat molt bé en assenyalar que la independència de Catalunya seria també beneficiosa per a Espanya en el sentit que l’obligaria a dinamitzar-se.
 
Però la major part del debat s’ha contrastat entre els dos objectius a llarg termini: la ‘independència’ i el ‘federalisme’. Si Campo qüestiona la viabilitat de la independència (per context internacional, per feblesa en el suport popular intern, etc.), Porta qüestiona la del federalisme. Així, Porta recorda que, històricament, les propostes federals espanyoles han sorgit a Catalunya i, mancades de suport a Espanya, han acabat amb fracàs.
 
Campo ha assenyalat que, si la majoria del poble català volgués la independència, per ell no hi hauria cap problema. Campo ha esmentat les dades demoscòpiques que parlen d’un 37% d’independentistes al Principat, i les ha contrastades amb el percentatge superior al 80% que defensa un major autogovern. Així doncs, dedueix Campo, és preferible avançar en aquelles propostes que apleguin major consens i no pas en les que generen divisió (l’independentisme). Campo ha assenyalat les conquestes fetes en les darreres dècades en la via autonomista, coronades en l’actual Estatut d’Autonomia de Catalunya, i expressades en àmbits molt diversos (com ara, l’ensenyament). Per tant, Campo no creu que la via autonomista sigui esgotada. No obstant, Campo reconeix les mancances de l’estat autonòmic i, particularment, del fet que les autonomies s’entenguin com quelcom ‘atorgat’: un estat federat, en canvi, partiria de la sobirania dels diferents pobles d’Espanya.
 
Porta alerta contra les trampes d’alguns arguments sobre la ‘divisió’ que genera l’independentisme. Així, es plany que ella hagi d’explicar el seu independentisme, i s’accepti tàcticament i sense explicacions el nacionalisme espanyol com quelcom natural. Pel que fa a la viabilitat de l’independentisme, Porta assenyala que en les darreres dècades hi ha hagut un creixement de l’independentisme i que res no impedeix que, en un futur proper, sigui ja l’opció majoritària. Pel que fa a la via federalista, Porta la contempla com una possible part del camí cap a la independència.
 
El debat s’ha tancat amb diverses intervencions, centrades sobre la viabilitat de l’independentisme català. També s’ha parlat de la qüestió del coneixement històric, i s’ha contrastat la historiografia espanyola clàssica amb una visió més oberta i menys ideologitzada que mostra amb quines violències s’ha aixecat l’estat espanyol damunt Catalunya. Finalment, els assistents que han volgut han tingut l’oportunitat de votar anticipadament en la consulta, SÍ, NO o en BLANC. Perquè, en darrer terme, han coindicit Campo i Porta, tot dependrà de la voluntat majoritària del poble català.